La felicitat per Mill

En aquest fragment de John Stuart Mill, un dels principals autors de l'utilitarisme, considera que una acció és correcta quan proporciona el major ben possible a la major quantitat de persones; per això, per decidir si una acció és correcta ha de saber  la seva quantitat de bé o malament generada, en funció d'aquest fet. El que té valor és el valor del benestar en la vida dels individus. Els interessos de tots els ciutadans tenen exactament el mateix esglaó, i per això, la Felicitat s'aconsegueix millor quan la societat persegueix el que ells pretenen com a Felicitat.
La Felicitat és l'única finalitat suprema per a l'ésser humà, i J Mill ho justifica considerant que l'única evidència per afirmar 
que alguna cosa és desitjable és que la gent la desitja.
Si comparem aquest texts podria ser amb Kant.
Kant, com els racionalistes, considera que és inherent a la rao humana i  la rao practica distingir entre el be i el mal. Mill, considera que els principis morals no admeten justificació racional, perque queden justificats si coincideixen amb els desitjos humans.

L’espai i el temps són les condicions de tota experiència

En aquest fragment de Immanuel Kant adaptat per J.Hartnack de la “breve historia de la filosofía”, on ens parla de la diferencia clara que hi ha entre les coses que existeixen en l’espai  i les que existeixen en un espai mateix.
Ha de ser cert que una cosa estigui en algun lloc, i que aquest lloc ha de ser el espai.
Per la nostra experiència o per un procés de generalització no hem après que esta en l’espai, ja que esta inclòs en l’espai.
L'espai i el temps són considerats per a ell com una interpretació o intuïció “a priori”. Kant fa una distinció que és convenient, l'espai és extern al subjecte per tant ha de ser intuït “a priori”. Per contra, la representació del temps és interna al subjecte i per tal és condició immediata dels fenòmens interns i per això també condició immediata dels objectes externs. El temps adquireix sentit només dins del subjecte; així, una vegada sortit d'ell no significa gens. Ja que l’espai no és objecte de l’experiència sinó aquelles coses que hi existeixen.

Diferencies entre la categoria de Kant i la d’Aristòtil

Aristòtil
Aristòtil va anar potser el primer filòsof a abordar l'estudi sistemàtic de les categories escrivint un llibre sobre elles, i el seu enfocament en línies generals és materialista i que concep les categories com a reflex de les propietats generals dels fenòmens objectius. Segons Aristòtil, les categories són:
Substància: És la base primària, invariable de tot quant existeix, conservada malgrat totes les transformacions, a diferència dels objectes i fenòmens concrets subjectes a canvis, és l'essència més general i profunda, la causa de la qual i fonament no es troben fins i tot en alguna altra cosa, sinó en ella mateixa. Exemples de substàncies poden ser: Sòcrates, el Papa, el planeta Venus, aquesta poma, etc.
Quantitat: Magnitud, nombre, extensió, ritme en què els processos transcorren, grau de desenvolupament de les propietats, etc. La quantitat és una determinació de les coses gràcies a la qual aquesta pot dividir-se (real o mentalment); en parts homogènies i heterogènies.
Qualitat: És allò en virtut de la qual cosa algú té alguna cosa, és a dir, per a Aristòtil això era alguna cosa que la gent i els objectes tenen. Pot entendre's aquesta concepció entenent que les qualitats són propietats, com a vermell, blau, aspre, pesat, etc.
Relació: És moment necessari d'interconnexió de tots els fenòmens, conduït per la unitat material del món, les relacions entre les coses són tan objectives com les coses mateixes. Les coses no existeixen al marge de la relació; aquesta és sempre una relació de coses. L'existència de tota cosa, les seves peculiaritats i propietats objectives.
Lloc: És l'espai ocupat o que pot ser ocupat per un cos qualsevol. Lloc que en una sèrie d'ordenada de noms ocupa cadascun d'ells. El lloc és el referent a una porció de l'espai (situat això en la noció de exterioritat infinita) en la qual pot estar un objecte o cos.
Temps: La matèria, en el seu moviment, manifesta cicles. La magnitud que aquesta propietat genera se li crida temps. El temps és la magnitud física que mesura la durada o separació de les coses subjectes a canvi, això és, el període que transcorre ens dos esdeveniments consecutius que es mesuren d'un passat cap a un futur, passat per un present.
Situació: Acció i efecte de situar o situar-se. Disposició d'una cosa pel que fa al lloc que ocupa. Realitat que requereix d'una resposta; pot ser un problema que ha de solucionar-se, una elecció entre dues alternatives o la simple necessitat de donar una resposta verbal. Condició: Situació o circumstància indispensable per a l'existència d'una altra. Circumstàncies que afecten a un procés o a l'estat d'una persona o cosa. Cada cosa sobre la terra aquesta condicionada per factors aliens i no aliens a aquesta cosa.
Acció: És el necessari perquè es produeixi un efecte en les coses, és el arjé manifestat per la matèria per fer efecte en els processos de l'esdevenir en les persones i coses. Es pot diferenciar segons el lapse de temps considerat en acció instantània, acció mitjana, etc.
Passió: Es refereix a les emocions o sentiments molt intensos. És un estat positiu en el qual es troba el subjecte. La passió també es pot definir com l'afició o l'interès profund sobre un tema. També s'associa al que se sent quan hi ha una motivació o apassionament per l'interès en una meta a aconseguir.
Kant
Kant planteja que les impressions de la realitat objectiva provoca en els nostres sentits la percepció d'un material caòtic i brut. Per poder ser creat ha de ser ordenat en seqüències temporals (segons, abans, ara, després) i en esquemes espacials (segons les tres dimensions) solament després d'aquest ordenament en què aquestes impressions poden ser captades en forma de sensacions, o sigui, les percepcions. Kant, sobre la base de l'exposat anteriorment estableix que les categories són: Causa i Efecte.
Causa: Causa és tot allò que produeix o provoca un canvi en un altre.
Efecte: És el canvi provocat per la causa. I causalitat o relació causal és el procés mitjançant el qual la causa produeix efecte.
La relació existent entre causa i efecte és solament un aspecte, encara que de summa importància, de la interdependència existent entre tots els objectes que formen la totalitat que denominem realitat objectiva. És solament en aquest context més ampli de la interacció universal que adquireixen el seu valor científic aquestes dues categories.
Amb Kant les categories canvien radicalment de sentit i passen a ser enteses com:
Formes pures: Sense contingut, ja que no reflecteixen cap característica de la realitat objectiva. Hi ha un divorci total entre ells i la realitat objectiva.
Formes necessàries: Per aconseguir el coneixement racional i científic. Són condicions de possibilitat d'aquest coneixement.
Formes subjectives: A priori, ja que són patrimoni previ de tot enteniment humà, o sigui, del que Kant crida el “jo transcendental”.

Tot el coneixement comença amb l’experiència

En aquest fragment de la Critica de la raó pura de l’alemany Immanuel Kant, ens parla de el coneixement que comença amb l’experiència. No admet que tot coneixement provingui de l'experiència doncs el mateix seria impossible sense l'aportació que fa el subjecte de les seves formes “a priori”. Però encara que tot el nostre coneixement comenci amb l'experiència, no per això procedeix tot ell de l'experiència. Això sembla o sembla indicar que l'experiència és el primer pas del coneixement, la primera forma de coneixement, però no per això tot el coneixement procedeix de l'experiència. De manera que podríem resumir el concepte de Kant de l’experiència dient que, en sentit estricte, el coneixement be donat sensiblement. Però potser més important que aquest aspecte és el que  l'experiència és el començament del coneixement, no alguna cosa previ a ell, de tal manera que el coneixement comença amb l'experiència, ja que l'experiència és coneixement, el primer coneixement. L'experiència no és només el material previ al coneixement, sinó que aquest coneixement és en si dit, o sigui elaborat.

El podríem comparar amb Hume perquè diu que tot coneixement be de la seva experiència.

¿Que és la il•lustració?

La il•lustració per Kant és la sortida de l'home del seva minoria d'edat. La minoria d'edat significa la incapacitat de servir-se del seu propi enteniment sense la guia d'un altre saber. Un mateix és culpable quan la causa és la falta de decisions.

Les causes de la minoria d'edat són la mandra i la covardia. El pas cap a la majoria d'edat, a més de ser difícil, és considerat perillós per la gran majoria dels homes i que per tant és difícil per a tot individu aconseguir sortir d'aquesta minoria d'edat, gairebé convertida ja en naturalesa seva.

És possible que la gent es pugui il•lustrar per si mateixa, i que és gairebé inevitable si se'ls deixa en llibertat. Però s'ha d'assenyalar alguna cosa especial, que aquell públic que anteriorment havia estat sotmès a aquest jo per ells obliga, més tard, als propis s’han de sotmetre al mateix jo. Al final acaben venjant-se dels seus mateixos predecessors i autors i per aquest motiu el públic pugui aconseguir lentament la il•lustració.

Per a aquest tipus d'il•lustració solament es requereix la llibertat, i que sigui la menys perjudicial d'entre totes. La llibertat de la pròpia raó es deu fer sempre en usos públics.

L'ús públic de la raó deu es ser sempre lliure. L'ús privat deu ser sovint estretament limitat, sense que això obstaculitzi el progrés de la il•lustració.

Els actes de qualsevol classe han de ser empresos des d'un sentit de l'haver de que dicti la raó, i que cap acte realitzat per conveniència o només per obediència a la llei o costum pot considerar-se com a moral.

Kant considera, la minoria d'edat en matèria religiosa com les més humiliant i més perjudicial. Les altres raons que Kant considera, la falta d'interès per altres temes com la ciència, Així podem comparar la il•lustració religiosa moral i religió que s'identifiquen entre elles.

La moral

Aquest fragment del filòsof escocès David Hume, ens parlarà de la moral. La moral es l’actitud humana que representa el comportament humà. Dons Hume ens parlarà de la acció moral com  ha afirmar que el fonament de la moral no està en la raó sinó en els sentiments, per això ens preguntem, en que consisteix?, si es just?,etc...
Diem d'una acció o qualitat d'una persona que és bona si desperta en nosaltres cert tipus de sentiments plaents i que és dolenta si desperta en nosaltres sentiments de desgrat. Això ens diu si el plaer i el dolor te diferents tipus molt diferents de sensacions. D’això podem parlar dels sentiments morals, segons Hume, guarden certa semblança amb els quals apareixen en l'experiència estètica, i en la seva anàlisi de la conducta moral compara a aquesta amb l'experiència estètica per mostrar que no és la raó sinó el sentiment el criteri fonamental.

Exemple de la bola de billar

Aquest fragment de la investigació sobre l’enteniment humà de Hume, ens parlarà de l’exemple de la bola de billar. Si observem, per exemple el xoc de dues boles de billar, ens diu Hume,  que observem el moviment de la primera bola i el seu impacte (causa) sobre la segona, que es posa en moviment (efecte); en tots dos casos, tant a la causa com a aquest efecte els correspon una impressió, sent veritables aquestes idees. Estem convençuts que si la primera bola impacta amb la segona, aquesta es desplaçarà en suposar una connexió, entre la causa i l'efecte: Però ens podem fer la pregunta que hi ha alguna impressió que li correspongui a aquesta idea de "connexió necessària"? No, diu Hume. L'única cosa que observem és la successió entre el moviment de la primera bola i el moviment de la segona; de l'única cosa que tenim impressió és de la idea de successió, però per cap part apareix una impressió que correspongui a la idea de "connexió necessària", per la qual cosa hem de concloure que la idea que existeix d’una "connexió necessària" entre la causa i l'efecte és incerta.

El podem comparar amb Plató perquè ell parlava de que tota causa te un efecte, mentre que Hume dirà una cosa diferent.

La identitat Personal

Aquest fragment de Hume sobre la identitat personal, ens parla de noció d'identitat personal part de la distinció que realitza entre idees simples i complexes. De les quals a les primeres els atribueix la correspondència entre la impressió i la idea. Així a la impressió de groc li correspon la idea de groc, mes no així en les idees compostes, les quals en constituir-se de diferents impressions no solament són relacions d'idees. Aquesta noció de la relació d'idees és molt important en la concepció de Hume sobre la identitat personal, ja que d'ella deriva d’allò que és la identitat d'una persona és una ficció i una idea sense cap fonament.

 Hume procedeix a establir l'origen de les percepcions en la ment humana. Hume veu que les nostres percepcions tenen el seu origen en dues fonts diferents, a saber, en les nostres impressions i idees. Així a les percepcions que penetren amb més força  les diem  impressions, i comprenem sota aquest nom totes les nostres sensacions, passions i emocions ; Mentre que les idees són les imatges febles d'aquestes impressions ,en el pensament i raonament . Hume mostra que encara que això és una norma general, no es pot establir com a criteri, ja que, hi ha casos estranys en els quals les idees i les impressions no es diferencien.

Comentari Impressions i Idees

En aquest fragment de Hume del llibre de l'Investigació sobre l'ésser humà, Hume ens parla de dos percepcions, una amb mes força i una altra de menys, la menys forta són les percepcions i les mes fortes no tenen un nom clar, que ell li donarà el nom de impressió, i per a ell vol dir que són les percepcions mes fortes que tenim, com estima ho odiar, són percepcions que ens causen una forta impressió. Acaba dient que totes les nostres idees provenen de les impressions, encara que aquestes poden acabar sent inconscients.
Si comparem aquesta idea amb un altre filòsof seria per exemple la concepció platònica que  defensava que hi havia dos mons, l'intel•ligible i el sensible, i Hume deia que hi havia les percepcions formades per les impressions i les idees.

“Sigues filòsof però en mig de tota la filosofia sigues un home”

El màxim de tot home és ser filòsof, perquè el ser filòsof és ser un home de saber i aquell filòsof és el que podrà arribar a el món de les idees, quan mori, com deia Plató. Perquè gracies a que ets un filòsof la teva visió sobre el món actual canvia envers la idea dels altres, perquè allò que veuràs tindrà diferents visions a la teva realitat, ja que cadascú te la seva pròpia.

Però abans de tot allò, el primer que has de ser és un home. No nomes has de pensar utilitzant la raó sinó que ser home és ser alguna cosa mes d'allò que penses. Ja que no tots els filòsof el que ells diuen és cert, no tots tenen la raó, perquè ells també dubten de certs temes, encara que alguns d'ells creuen que tenen la màxima raó, no ho és, perquè el que ens diferencien entre aquest dos, és que tots som éssers humans.  

Activitat-Comparació Plató i Descartes

La influència platònica en Descartes és evident. Així, és fàcil reconèixer el món sensible de Plató en la substància extensa de Descartes. Descartes reconeix la possibilitat de coneixement d'aquesta realitat posat que, si bé les qualitats secundàries no fan possible cap coneixement.
Pel que fa al món de les Idees platònic, aquest ho concebia com una realitat    independent del món sensible i de l'ànima que pretén conèixer-les.
Descartes considera una altra realitat, la substància pensant, en la qual sí podem apreciar important similituds amb la concepció platònica de l'ànima. En tots dos hi ha un clar dualisme entre ànima i cos. Com   Plató, Descartes afirma la immortalitat de l'ànima.
Les relacions entre Plató i Descartes són bastants clares. Tots dos coincideixen en una mateixa idea, només la raó ens pot proporcionar veritable coneixement enfront dels sentits, de les dades dels quals no deixaran de desconfiar.
L'afirmació de l'existència en la ment de les idees innates és un altre punt de contacte entre Plató i Descartes.
Les maneres de procedir la raó, existeix igualment certa coincidència, el que Plató respon  a la deducció, mentre que la intel·ligència  té el seu correlat en la intuïció intel·lectual cartesiana.
Descartes i Plató coincideixen en la necessitat d'un mètode adequat que guia a la raó cap a la veritat; però, mentre Descartes s'inspira en el model de la matemàtica, la dialèctica platònica és un procés ascendent en el qual el pensament discursiu no és més que un pas intermedi entre l'opinió i la intel·ligència.

Activitat-L'exemple de la cera

En aquest text de Descartes, ell distingeix la seva naturalesa com a subjecte pensant. A continuació Descartes sortirà d'aquest coneixement immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat.
Per saber respondre com saber els diferents coneixements utilitzarà l’exemple de la cera.

En primer lloc es referirà als sentits, dient que no podem confiar-nos en el que ells ens mostren, perquè les qualitats sensibles estan subjectes al canvi, en aquest cas, allò que “és”, és la cera. En segon lloc Descartes és refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic ,però així mai podríem imaginar tot el canvi. D'aquesta forma conclou que no puc conèixer la cera per sentits o imaginació sinó gràcies al meu enteniment que em permet tindre la idea de la cera.
Així que podem veure la cera perquè la percebem, encara que la forma nostra no existeixi la percebem amb els sentits.

Activitat-Una altra formulació del cogito

Aquest fragment és de l'obra de les meditacions metafísiques de Descartes, i en tot el fragment ens parla sobre el jo i el dubte.
El tema del dubte és el que mes es parla durant el fragment. Hem de dubtar de tot allò que no sabem, és a dir, que no tot a de ser dubtat perquè hi ha coses que són certes verificada ment. El que anomenaríem el dubte metòdic. A partir d'aquest dubte podrem saber si existeixen els sentits, els coneixements, i gracies això sabem que no existeix o existeix, però sense dubtar.
I acaba parlant del jo com a existència, ja que és concedeix el seu esperit.
El podem comparar amb Sant Agustí en la concepció de el coneixement, aquest coneixement és proporcionat per Deu, aquesta esta ven explicada en la teoria de Sant Agustí.

Activitat-Distinció entre el somni i la vigília

Aquest fragment de les meditacions metafísiques de Descartes, ens parla de la diferencia que trobem entre el somni i la vigília. El principi del fragment ens començà a parlar sobre els sentits com allò segur, però que a vegades ens poden enganyar, nomes que el fessin per una sola ocasió, la confiança en ells ens fan dubtar, així que hi ha conceptes que són probables.

Després de parlar dels sentits, comença a parlar sobre el jo, aquest es únic e cadascú i és una cosa que no pot ser dubtat, és sempre cert.

Després ens comenta la visió que ell te sobre alguns homes que els seus somnis són una visió irreal d’aquella persona en si, ens parla també dels seus somnis i allò que ell no entén sobre ells.

El podem comparar amb Parmenides, perque ell explicava que no ens hem de fiar dels sentits ja que no sempre són certs.

Activitat-Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

Diferències :
Sant Anselm està convençut que ha demostrat l'existència real de Déu, perquè té el concepte en la ment que Déu és el màxim pensa ble. Per tant, si ho pensa  pel fet de pensar-ho necessàriament ha d'existir en la realitat.
En canvi, Sant Tomàs també vol demostrar l'existència de Déu, però part de l'experiència sensible, perquè la proposició " Déu existeix", l'enteniment humà no la pot conèixer de forma immediata. Per tant, és imprescindible prendre com a punt de partida els objectes sensibles, allò que l'ésser humà si pot conèixer de forma immediata.
En la forma d'argumentar també existeixen diferències quant a la forma ja que l'argumentació dels escolàstics consistia a defensar tesis sobre temàtica religiosa, però Sant Anselm ho fa de manera deductiva.
Quant als valors de Déu, Sant Tomàs diu que Déu els tria d'acord als requisits de la seva naturalesa i no per un acte arbitrari de la seva voluntat , com afirma sant Anselm.
Sant Tomàs fa una total distinció entre fe i raó i de cadascun dels seus components, encara que a l'hora d'arribar a entendre alguna cosa són complementàries ; però donant sempre primacia a la fe respecte a la raó. Sant Anselm part de la fe, però d'una fe que busca comprendre. Expressa la necessitat de començar des de la fe, però, no com a Sant Tomàs que va incorporar al món de la fe no només la racionalitat, sinó també és caràcter realista i empíric de l'obra de Aristòtil.

Similituds :
Tots dos són escolàstics i com això defensen una tesi ( que és l'existència de Déu ) sobre temàtica religiosa.
Els dos estableixen uns camins per demostrar racionalment l'existència de Déu, de la qual estan convençuts ja que mitjançant les seves argumentacions la proven.
Tots dos tenen una meta : establir els camins de la prova que Déu existeix.
Les conclusions que obtenen, actuen com a màximes en les seves teories.
Sant Anselm i Sant Tomàs anteposen la fe a la raó, i donen primacia a la primera respecte a la segona ,cadascú de forma diferent.
Els dos coincideixen en Déu com un Ésser suprem amb un gran nombre d'atributs, causa de l'univers i que sense el qual res és possible.
I ens apareix Sant Tomàs com un "cristianitzada" de la postura aristotèlica, d'aquesta forma l'obra tomista uneix cristianisme i aristotelisme, la fe i la raó.

Activitat-La irresoluble qüestió sobre el mal

En aquest fragment de les confessions V de Sant Agustí ens parla de la qüestió que ell tenia sobre el mal. Primer ens parla de la forma que ell creia que tenia el mal, aquesta forma era aquella substancia externa de forma negra i sense una forma definida. Sant Agustí ens parlarà sobre el bé i el mal diferenciant-los clarament, perquè el mal es una substancia deforme, obscura diferenciada de la bellesa del bé, parlarà també sobre allò que es el mal Deu no la pogut crear perquè, Deu és un home de bé un ésser perfecte i tot el que a creat és perfecte, “Deu bo no podia crear cap naturalesa dolenta”.

Creia també que una sola massa d’allò dolent era oposat a allò que si que es bo, un punt diferent. També una cosa que no a sabut respondre és l’origen que ell creu que és el mal, que el mal no es una substancia sinó que una substancia corpòria, ja que no és pot imaginar un cos a l’espai.

El podem comparar amb Aristòtil per la teoria del ésser i no ésser, que allò existeix és del ésser no del no-ésser, d’allò que no existeix no pot sortir res perquè no hi ha res., això és el que explica Sant Agustí.

La conclusió és que Deu no a pogut crear el mal perquè ell és un ésser perfecte i el mal és la imperfecció màxima de l’home.

Carta a Meneceu