Activitat-Comparació Plató i Descartes

La influència platònica en Descartes és evident. Així, és fàcil reconèixer el món sensible de Plató en la substància extensa de Descartes. Descartes reconeix la possibilitat de coneixement d'aquesta realitat posat que, si bé les qualitats secundàries no fan possible cap coneixement.
Pel que fa al món de les Idees platònic, aquest ho concebia com una realitat    independent del món sensible i de l'ànima que pretén conèixer-les.
Descartes considera una altra realitat, la substància pensant, en la qual sí podem apreciar important similituds amb la concepció platònica de l'ànima. En tots dos hi ha un clar dualisme entre ànima i cos. Com   Plató, Descartes afirma la immortalitat de l'ànima.
Les relacions entre Plató i Descartes són bastants clares. Tots dos coincideixen en una mateixa idea, només la raó ens pot proporcionar veritable coneixement enfront dels sentits, de les dades dels quals no deixaran de desconfiar.
L'afirmació de l'existència en la ment de les idees innates és un altre punt de contacte entre Plató i Descartes.
Les maneres de procedir la raó, existeix igualment certa coincidència, el que Plató respon  a la deducció, mentre que la intel·ligència  té el seu correlat en la intuïció intel·lectual cartesiana.
Descartes i Plató coincideixen en la necessitat d'un mètode adequat que guia a la raó cap a la veritat; però, mentre Descartes s'inspira en el model de la matemàtica, la dialèctica platònica és un procés ascendent en el qual el pensament discursiu no és més que un pas intermedi entre l'opinió i la intel·ligència.

Activitat-L'exemple de la cera

En aquest text de Descartes, ell distingeix la seva naturalesa com a subjecte pensant. A continuació Descartes sortirà d'aquest coneixement immediat de la seva existència, per dirigir-se cap a la realitat.
Per saber respondre com saber els diferents coneixements utilitzarà l’exemple de la cera.

En primer lloc es referirà als sentits, dient que no podem confiar-nos en el que ells ens mostren, perquè les qualitats sensibles estan subjectes al canvi, en aquest cas, allò que “és”, és la cera. En segon lloc Descartes és refereix a la imaginació que ens permet conèixer la cera com a cos físic ,però així mai podríem imaginar tot el canvi. D'aquesta forma conclou que no puc conèixer la cera per sentits o imaginació sinó gràcies al meu enteniment que em permet tindre la idea de la cera.
Així que podem veure la cera perquè la percebem, encara que la forma nostra no existeixi la percebem amb els sentits.

Activitat-Una altra formulació del cogito

Aquest fragment és de l'obra de les meditacions metafísiques de Descartes, i en tot el fragment ens parla sobre el jo i el dubte.
El tema del dubte és el que mes es parla durant el fragment. Hem de dubtar de tot allò que no sabem, és a dir, que no tot a de ser dubtat perquè hi ha coses que són certes verificada ment. El que anomenaríem el dubte metòdic. A partir d'aquest dubte podrem saber si existeixen els sentits, els coneixements, i gracies això sabem que no existeix o existeix, però sense dubtar.
I acaba parlant del jo com a existència, ja que és concedeix el seu esperit.
El podem comparar amb Sant Agustí en la concepció de el coneixement, aquest coneixement és proporcionat per Deu, aquesta esta ven explicada en la teoria de Sant Agustí.

Activitat-Distinció entre el somni i la vigília

Aquest fragment de les meditacions metafísiques de Descartes, ens parla de la diferencia que trobem entre el somni i la vigília. El principi del fragment ens començà a parlar sobre els sentits com allò segur, però que a vegades ens poden enganyar, nomes que el fessin per una sola ocasió, la confiança en ells ens fan dubtar, així que hi ha conceptes que són probables.

Després de parlar dels sentits, comença a parlar sobre el jo, aquest es únic e cadascú i és una cosa que no pot ser dubtat, és sempre cert.

Després ens comenta la visió que ell te sobre alguns homes que els seus somnis són una visió irreal d’aquella persona en si, ens parla també dels seus somnis i allò que ell no entén sobre ells.

El podem comparar amb Parmenides, perque ell explicava que no ens hem de fiar dels sentits ja que no sempre són certs.

Activitat-Comparació entre Sant Anselm i Sant Tomàs

Diferències :
Sant Anselm està convençut que ha demostrat l'existència real de Déu, perquè té el concepte en la ment que Déu és el màxim pensa ble. Per tant, si ho pensa  pel fet de pensar-ho necessàriament ha d'existir en la realitat.
En canvi, Sant Tomàs també vol demostrar l'existència de Déu, però part de l'experiència sensible, perquè la proposició " Déu existeix", l'enteniment humà no la pot conèixer de forma immediata. Per tant, és imprescindible prendre com a punt de partida els objectes sensibles, allò que l'ésser humà si pot conèixer de forma immediata.
En la forma d'argumentar també existeixen diferències quant a la forma ja que l'argumentació dels escolàstics consistia a defensar tesis sobre temàtica religiosa, però Sant Anselm ho fa de manera deductiva.
Quant als valors de Déu, Sant Tomàs diu que Déu els tria d'acord als requisits de la seva naturalesa i no per un acte arbitrari de la seva voluntat , com afirma sant Anselm.
Sant Tomàs fa una total distinció entre fe i raó i de cadascun dels seus components, encara que a l'hora d'arribar a entendre alguna cosa són complementàries ; però donant sempre primacia a la fe respecte a la raó. Sant Anselm part de la fe, però d'una fe que busca comprendre. Expressa la necessitat de començar des de la fe, però, no com a Sant Tomàs que va incorporar al món de la fe no només la racionalitat, sinó també és caràcter realista i empíric de l'obra de Aristòtil.

Similituds :
Tots dos són escolàstics i com això defensen una tesi ( que és l'existència de Déu ) sobre temàtica religiosa.
Els dos estableixen uns camins per demostrar racionalment l'existència de Déu, de la qual estan convençuts ja que mitjançant les seves argumentacions la proven.
Tots dos tenen una meta : establir els camins de la prova que Déu existeix.
Les conclusions que obtenen, actuen com a màximes en les seves teories.
Sant Anselm i Sant Tomàs anteposen la fe a la raó, i donen primacia a la primera respecte a la segona ,cadascú de forma diferent.
Els dos coincideixen en Déu com un Ésser suprem amb un gran nombre d'atributs, causa de l'univers i que sense el qual res és possible.
I ens apareix Sant Tomàs com un "cristianitzada" de la postura aristotèlica, d'aquesta forma l'obra tomista uneix cristianisme i aristotelisme, la fe i la raó.

Activitat-La irresoluble qüestió sobre el mal

En aquest fragment de les confessions V de Sant Agustí ens parla de la qüestió que ell tenia sobre el mal. Primer ens parla de la forma que ell creia que tenia el mal, aquesta forma era aquella substancia externa de forma negra i sense una forma definida. Sant Agustí ens parlarà sobre el bé i el mal diferenciant-los clarament, perquè el mal es una substancia deforme, obscura diferenciada de la bellesa del bé, parlarà també sobre allò que es el mal Deu no la pogut crear perquè, Deu és un home de bé un ésser perfecte i tot el que a creat és perfecte, “Deu bo no podia crear cap naturalesa dolenta”.

Creia també que una sola massa d’allò dolent era oposat a allò que si que es bo, un punt diferent. També una cosa que no a sabut respondre és l’origen que ell creu que és el mal, que el mal no es una substancia sinó que una substancia corpòria, ja que no és pot imaginar un cos a l’espai.

El podem comparar amb Aristòtil per la teoria del ésser i no ésser, que allò existeix és del ésser no del no-ésser, d’allò que no existeix no pot sortir res perquè no hi ha res., això és el que explica Sant Agustí.

La conclusió és que Deu no a pogut crear el mal perquè ell és un ésser perfecte i el mal és la imperfecció màxima de l’home.

Carta a Meneceu